Torna

Què és i què fem amb la psoriasi (II)

La darrera setmana vam escriure sobre la psoriasi. Avui volem tractar la relació que té aquesta malaltia, amb d’altres, tant en l’àmbit físic, com emocional.

En termes generals podem dir que la psoriasi, és una afecció autoimmune que es manifesta per una descamació de la pell, que produeix lesions, capaces d’alterar moltíssim la vida de les persones que la pateixen. Sempre s’ha considerat que el seu procés evolutiu, estava lligat fonamentalment a factors psicològics.

D’altra banda se sap també que, si aquest mateix procés immunològic que causa la psoriasi ataca les articulacions, es desencadena l’anomenada artritis psoriàsica, que té alguns punts de similitud i uns altres de diferència amb l’artritis reumatoide.

El que tal vegada sigui menys conegut és que, per mecanismes que es coneixen bé i uns altres no tant (simplement s’han corroborat relacions estadístiques), la psoriasi també està relacionada amb la diabetis, l’obesitat, les malalties cardiovasculars i una afecció inflamatòria intestinal coneguda com a malaltia de Crohn. Com a exemple, està demostrat per estudis internacionals, que els malalts de psoriasi, tenen tres vegades més possibilitats de sofrir un infart de miocardi que la resta de la població.

Actualment, es calcula que la prevalença de psoriasi a Espanya, podria ser del 12% de la població, encara que només en un de cada quatre afectats, tindria conseqüències que afectin la qualitat de vida.

No obstant això, s’estima que entre 15 i 20% de les persones amb psoriasis, tenen algun grau de compromís articular, “encara que ha de quedar clar que en molt pocs d’ells aquest compromís pot tenir conseqüències discapacitants”, comenta un especialista en dermatologia.

A Estats Units, on els índexs d’obesitat són reconegudament alts, la prevalença d’obesitat entre els pacients amb psoriasis superaria el 40%.

Seria doncs important, que el dermatòleg indagui a cada pacient amb psoriasi, per saber si existeix algun grau de compromís articular, perquè si hi és, es podria aplicar precoçment un tractament que impedeixi la progressió de l’artritis.

Per aquest mateix motiu, també seria aconsellable que les persones amb psoriasi, quan tenen algun tipus de dolor en les articulacions, l’hi facin saber al metge, perquè és freqüent que la persona no associï aquest tipus de dolors a la psoriasi, i llavors l’artritis progressi.

També cal posar èmfasi en les seqüeles psicològiques de tenir nafrada gran part del cos, o bé una petita porció però en parts molt visibles, com la cara o les mans. Els especialistes posen l’accent que tals seqüeles, són directament proporcionals a la severitat de la psoriasi, amb el que es pot calcular que entre un 10 i un 15% pot estar afectat psicològicament o emocionalment de manera important.

I de manera recíproca, s’apunta que en alguns pacients, l’aspecte emocional i l’estrès agreugen la psoriasi directament, i també indirectament, perquè l’estrès i els problemes emocionals dificulten les possibilitats de complir correctament els tractaments: prendre la medicació, anar al metge o concórrer a les sessions de fototeràpia, per exemple.

Es considera que quan les lesions passen a cobrir més d’un 3% de la superfície de la pell, la persona passa d’un estat de psoriasis “lleu” a una “moderada”, i amb més d’un 10%, “severa”. Però aquí es compleix la màxima que “cada pacient és un món”, i són massa els factors capaços de determinar en quina mesura la malaltia pot afectar la qualitat de vida. Per exemple, una adolescent que no pot posar-se la faldilla a l’estiu, una persona amb intensa activitat social que no pot donar la mà, homes i dones que tenen les seves lesions a la zona genital, o qui té afectada la seva esquena i que la vol mantenir sempre coberta, rebran de manera molt diferent l’impacte de la malaltia, i això no necessàriament tindrà a veure amb la quantitat de pell afectada.

Les malalties associades afegeixen més complexitat a aquest panorama, sobretot tenint en compte que la psoriasi és una malaltia crònica -es pot controlar però no té guareix definitiva- i per tant els mecanismes que la causen estan sempre presents, i es transformen en un factor de risc comú al qual la persona, la seva família i tots els metges que l’atenguin, i no només el dermatòleg, haurien d’estar atents, i treballar conjuntament.