Filtrar per
Categories
Torna- Comparteix
La diagnosi de l’iris, o iridologia
La diagnosi de l'iris, o iridologia, és la diagnosi de les malalties basada en l'observació de l'iris. L'observació mèdica dels ulls, és tan antiga com la medicina mateixa, i se'n troben referències en les obres d'Hipòcrates i Filip
En el 1670, Meyens va publicar el seu Chiromarica Medica, on descriu els diferents senyals de l’iris i la seva relació amb les malalties.
La diagnosi moderna de l’iris té els seus orígens al metge hongarès Ignatz von Peczely, qui va publicar els seus descobriments el 1881. El més important de tots els investigadors sobre la diagnosi de l’iris, va ser Pastor Felks (1856-1926), qui va aportar els avançaments més significatius.
En primer lloc cal adoptar un sistema de divisió de l’iris prèviament acordat, ja que en cas contrari no es podrien anotar i diagnosticar amb exactitud els resultats. L’iris se sol dividir en zones radials i circulars.
Divisió radial: La manera més practica de fer-ho, és dividir l’iris en minuts, d’1 a 60, que correspon a la d’un rellotge normal.
Divisió circular: consisteix a dividir l’iris mitjançant dos cercles concèntrics, començant per la pupil·la fins a arribar a la vora exterior. Cadascuna d’aquestes tres zones principals es divideix, al seu torn, en dues zones menors. Aquestes zones circulars representen sistemes i aparells específics, però a continuació és necessari definir exactament la posició dels òrgans individuals.
La primera zona circular major (a partir de la pupil·la) conté els òrgans de la digestió. A la primera zona menor es troba l’estómac, i a la segona zona menor, els intestins. La segona zona major conté els òrgans motors, i els d’assimilació i d’eliminació a través dels ronyons. La tercera zona menor mostra els vasos sanguinis i limfàtics, i la quarta zona menor, el sistema muscular. La tercera zona major conté els òrgans sostenidors i utilització del cos, la cinquena zona menor conté el sistema ossi i la sisena zona menor, la pell.
Els tres colors bàsics de l’iris són blau, gris i castany. La presència local de ¨taques tòxiques”, en forma de pigmentació fosca, pot observar-se ocasionalment en els ulls blaus i grisos. Els canvis en el color de l’iris són significatius, si tenen lloc després d’una malaltia orgànica.
En l’iris existeixen tres senyals fonamentals de malaltia: coloracions no naturals, taques blanques, fosques i negres en forma de puntets o línies radiants i anells contràctils. Les taques blanques representen una inflamació o estimulació excessiva, mentre que les taques fosques indiquen una estimulació deficient i una funció reduïda. Les taques negres representen la pèrdua d’alguna substància.
- T'ha agradat el que has llegit? Comparteix!