Torna

L’escamarlà

De ben segur que els escamarlans, juntament amb altres crustacis, han estat consumits al llarg de la història per moltes civilitzacions però sense distingir-les massa d’altres espècies com el llamàntol, les gambes els llagostins. Potser algú especialment sibarita els preferia i va començar a demanar sempre el de les pinces allargades. Qui sap! Va ser a la freda Noruega on es van classificar per primer cop i, de fet, en anglès se’l coneix amb el sobrenom de “norway lobster” (llagosta noruega).

Els escamarlans són parents propers dels llamàntols, però el seu cos és molt més prim, té les pinces més estilitzades i en punxa. El seu color és d’un vermell suau, tirant a salmó inclús rosa en determinades parts del cos, essent dels pocs crustacis que no veuen alterat el seu color durant la cocció. Pot arribar a mesurar uns 25 cm en el cas de mascles adults, encara que la seva mida mitjana és d’un 15 cm.

Hàbitat

Podem trobar escamarlans al fons marí, a una profunditat d’uns 40-60 metres i mostren activitat sobretot a la nit, quan surten a buscar menjar. Durant el dia s’amaguen en forats a la roca o enterrant-se a la sorra.

Trobem escamarlans al llarg de tot l’oceà Atlàntic, el mar Adriàtic i el Mediterrani Occidental, encara que és a Noruega i a les costes d’Anglaterra i Irlanda on es fan les captures més grans.

Cuina

La carn de l’escamarlà té un sabor una mica dolç i suau i es pot cuinar de moltes formes diferents. Una de les més habituals, i també una amb les que obtenim tot el seu sabor és, senzillament, obert longitudinalment i fet a la planxa amb unes gotes d’oi d’oliva i un mica de sal. Es fa molt ràpidament, per tal d’evitar que s’assequi i perdi tot el seu suc.

També resulta habitual usar els escamarlans en paelles, suquets o calderetes. En qualsevol cas, sempre destaca amb les seves pinces i, no cal dir-ho, amb el sabor de la seva carn.