Filtrar per
Categories
Torna- Comparteix
)
Les relacions que no funcionen (II)
En el darrer article compartíem una reflexió sobre què és i com detectar una relació tòxica. I començàvem amb una afirmació: Les relacions interpersonals són una immensa font d'alegria, però també causen grans desil·lusions. Per això, si bé nombrosos estudis han demostrat que comptar amb una sòlida xarxa de suport social és important, no és menys cert que en alguns casos, és vàlid el vell refrany: “millor estar sol que mal acompanyat”.
Per què podria ser cert que és millor estar sol que mal acompanyat?
Hi ha persones que exerceixen una influència positiva. Persones que aporten molt i que ens ajuden a créixer. Hi ha altres persones que, pel tipus de relació que hem establert amb elles, ens resten. Quan estem en companyia d’aquestes últimes, podem sentir-nos sols perquè no tenim punts en comú i ens sentim incompresos, la qual cosa condueix a un buit afectiu.
En molts casos, aquestes relacions es converteixen en una font de frustració o aclaparament sistemàtic que ens arrabassa la nostra energia emocional o fins i tot acaben afectant la nostra autoimatge i autoestima. El suposat amor degenera en formes de convivència que resulten frustrants, francament catastròfiques i molt allunyades de l’autèntic plaer, felicitat i satisfacció que hauria d’aportar. En aquests casos, és millor estar sol que mal acompanyat.
La solitud triada pot arribar a ser un bàlsam per a l’ànima. Ens brinda una increïble llibertat i, sobretot, ens permet estar tot sol amb nosaltres mateixos, per a retrobar-nos. La solitud també ens permet establir les nostres pròpies prioritats, ens anima a posar-nos en el centre de la nostra vida i a prendre les regnes de la nostra destinació, assumint plenament les responsabilitats per les nostres decisions.
No es tracta d’un canvi intranscendent, sobretot si tenim en compte que moltes vegades, quan estem envoltats de persones, acabem supeditant els nostres desitjos i necessitats als seus, relegant-nos a un segon, tercer o quart pla.
La solitud ens anima a completar-nos com a persones i, paradoxalment, ens prepara per a l’amor ple, aquest que no neix de la por a estar solos o de la dependència emocional, sinó de la maduresa i de l’autèntic desig de compartir la vida aportant valor a l’altre.
Per això, a vegades hi ha moments en la vida en què hem de repensar si és millor estar sols, que quedar-nos en companyies que ens limiten o fins i tot danyen. A vegades, prendre la decisió de trencar amb aquesta relació és simplement una qüestió de supervivència psicològica.
- T'ha agradat el que has llegit? Comparteix!