Què en sabem de l’homeopatia

L’Homeopatia desperta la curiositat de moltes persones quan s’assabenten que algun familiar, amic o conegut seu, ha estat tractat reeixidament amb ella. No obstant això, cal reconèixer que l’escepticisme persisteix en moltes persones, ja sigui perquè és poc el que es difon sobre aquesta branca de la Medicina, o a causa que s’han format una idea distorsionada.

La paraula Homeopatia deriva de l’arrel grega omoios, que significa “semblant”, i pathos, que equival a “malaltia” o “patiment. “L’Homeopatia porta aproximadament 200 anys de pràctica, i podem definir-la com un sistema mèdic, no només terapèutic, que té un conjunt d’idees i fonaments diferents als de la al·lopatia (medicina tradicional). És vitalista perquè postula l’existència d’una força sense la qual la vida no podria explicar-se, i això la distingeix de l’escola convencional, que veu a l’ésser humà de manera mecanicista o anatomista”, és a dir, atenent només els fenòmens observables en la matèria.

Quan es parla d’Homeopatia gairebé sempre es vincula amb el seu descobridor, l’alemany Samuel Hahnemann (1755-1843), però la veritat és que el principi de semblança (que sosté que una malaltia pot ser guarida mitjançant un medicament que generi símptomes similars) ja es coneixia i va ser enunciada pel grec Hipòcrates (460-377 a. de C.), conegut com el pare de la Medicina occidental.

Hipòcrates va enunciar que “les malalties per causa coneguda (o més aviat, d’origen material proper, com quan algú s’emmalalteix per menjar aliments en mal estat) han de guarir-se per contraris, mentre que les malalties de causa desconeguda (o de causa distant al cos i la matèria, com un desordre per estrès o problemes familiars), han de guarir-se pel seu semblant”.

Es diu que a l’època de Hahnemann (finals del segle XVIII i inicis del XIX) s’empraven substàncies molt fortes per tractar malalties, per exemple, arsènic, que en dosi de 100 a 200 mil·ligrams és mortal. Senzillament, si la persona sobrevivia a aquests “remeis”, es guaria.

A Hahnemann li molestava molt l’agressivitat d’aquests procediments, i va buscar la forma d’administrar medicaments sense afectar als pacients. La clau la va trobar en Paracelso, qui sostenia que tota substància té la capacitat de ser un verí o un medicament, i que la diferència es troba en la dosi.

El metge alemany va tenir una idea genial: diluir el verí per reduir la seva toxicitat. Aquest fenomen en Homeopatia és diluir 1 part de la substància en 99 parts iguals d’aigua, i s’agiten. Després, de la solució resultant es pren una part i altres 99 d’aigua, i es repeteix l’operació, per exemple, 30 vegades. La Química diu, a través d’una fórmula, que després de 12 repeticions ja no hi ha substància activa en la solució, però els metges homeòpates observen que entre meses dilueix, més efecte té el medicament i influeix en plànols més profunds.

El següent pas de Hahnemann va representar una tasca esgotadora, i va consistir a fer una recopilació dels efectes que genera cada substància. Per a això, va comptar amb la participació de nombrosos voluntaris que prenien nota de les seves reaccions.

Aquest procediment s’hagués pogut dur a terme en ratolins, conills o gossos, però la constitució i funcionament orgànic dels animals no és com en els éssers humans. Per això, Hahnemann va fer preparats homeopàtics de diverses substàncies tòxiques i, sabent que eren inofensives, les va administrar als seus col·laboradors. A això se li diu “experimentació pura”.

El metge alemany no deia el nom de la substància que administrava per evitar suggestions. La tasca  d’atendre a 200 o 300 persones amb les seves respectives anotacions, va concloure en els primers llibres de registre de símptomes.

En les notes dels voluntaris van aparèixer símptomes molt comuns, presentats, diguem, en un 80% dels casos, però uns altres tenien una freqüència menor, de 60, 50 o 40%, i fins i tot algunes manifestacions ocorrien només en 5 o 10 persones. En el cas de l’arsènic, per exemple, la majoria de la gent va reportar cansament, esgotament amb un mínim esforç, ansietat, dolors, temor a la mort, agitació física o mental de la 1 a les 3 del matí, vòmit violent, cremor en orinar i micció involuntària.

Feta aquesta recopilació, el següent pas va ser l’administració dels preparats homeopàtics com a medicaments. Així, quan arribava amb Hahnemann un malalt amb asma (inflamació de les vies respiratòries que genera tos i incapacitat per respirar) ocasionada per humitat, que s’agreujava per la matinada, que tenia molta ansietat i sentia que anava a morir, li administrava arsènic tractat homeopáticament, ja que aquesta substància genera símptomes similars, i aconseguia la curació per llei de semblants.

Aquesta és la raó per la qual els metges homeòpates són molt curiosos, “preguntons”,  i molt específics en indagar sobre els símptomes; els interessa individualitzar el tractament, i per a això han de conèixer tots els detalls de les manifestacions. Són molt meticulosos perquè no poden donar medicaments per a malalties, sinó per a persones.

Aquí seria aplicable una creença que és tan antiga com la humanitat mateixa, que la pròpia naturalesa té el seu poder curatiu.

I finalment, es conclou, que cada persona, ha de buscar i trobar la millor manera de guarir el seu cos.

• T'ha agradat el que has llegit? Comparteix!
• 
• 
•